Arriben els mesos de juliol i agost i, amb ells, diverses onades de calor.

Els principals objectius de molts esportistes ja s’han realitzat i són pocs els al·licients que inviten al ciclista o corredor a mantenir els nivells d’entrenament habituals. La calor, la pèrdua de motivació, el fet d’haver portat durant mesos una planificació estructurada i no tenir cap objectiu clar a la vista, són factors suficients per deixar de banda els entrenaments o percebre que les sensacions i les ganes de sortir a entrenar han disminuït. Aquest fet és inevitable i absolutament normal, fruit de la mateixa exigència d’encadenar competicions i moltes setmanes d’entrenament. Alguns autors etiqueten aquest succés com “burn-out”, que seria la sensació d’estar cremat.

És un bon moment per fer una bona reflexió de com ha anat la temporada, de saber reconèixer què ha funcionat, quines han estat les millores més palpables durant tot el procés d’entrenament i quins aspectes poden ser millorables en la següent planificació. És un moment idoni per cedir una sobredosi de descans a l’organisme i fer una reflexió del transcurs de la temporada, tot donant una ullada al camí recorregut durant el procés d’entrenament. Aquesta estratègia permetrà identificar els objectius assolits i crearà progressivament una necessitat i un interès per reprendre l’entrenament.

L’esportista ha de ser conscient que, acumular càrrega crònica, tant en volum com en intensitat, tard o d’hora té data de caducitat, no només des del punt de vista de rendiment esportiu, sinó també pel que fa a la salut. En una temporada necessitem períodes de descans per tal de permetre a l’organisme una recuperació quasi completa a tots els nivells (metabòlic, hormonal, múscul-esquelètic, mental…), i poder reprendre una nova planificació recuperada, tant físicament com psicològicament.

L’esportista de competició acostuma a ser una persona força exigent amb si mateix i no li resulta fàcil arribar a la conclusió d’acceptar que necessita un període de menys càrrega d’entrenament. Però, sovint, la por de perdre tot l’aconseguit provoca que costi disminuir la càrrega o dur a terme un descans adequat. No és qüestió de parar totalment, no ho creiem necessari, però sí baixar el nivell d’exigència quant a volum i intensitat.

L’entrenament creuat consta en fer una activitat física paral·lela a la nostra modalitat esportiva habitual que normalment no tenim temps de practicar o la seva pràctica no és del tot compatible durant el transcurs de la temporada. No obstant això, és molt important garantir en una pràctica esportiva unes condicions de seguretat que allunyin el risc de patir lesions. Si es mantenen uns nivells mínims d’activitat física, òbviament, perdrem adaptacions, especialment aquelles relacionades amb l’alta intensitat, però és el “preu a pagar” per a després poder tornar a construir un millor estat de forma amb ganes i un cos predisposat a gaudir d’una nova preparació.

Com realitzar un període transitori?

En aquest apartat ens cenyirem en el fet que no tots els períodes transitoris es realitzaran de la mateixa forma, ja que dependrà, en gran manera, del grau de fatiga al qual arribi l’esportista, el nivell de motivació, la necessitat d’un període de descans i si el següent objectiu és més o menys proper en el temps.

Dit això, el que tenim clar és que per recuperar-nos físicament i mentalment necessitarem disminuir la càrrega crònica d’entrenament, tant el nombre d’hores com també la intensitat. Això permetrà que el nostre organisme es recuperi.

Mentalment, cada persona necessitarà coses diferents, des del meu punt de vista, donaria llibertat a l’atleta, que corri per aquells llocs on normalment no cor, que utilitzi la bicicleta que més li vingui de gust, que no es fixi molt en mètriques com poden ser la freqüència cardíaca o els watts. En definitiva, que corri o pedali pel simple fet de gaudir l’activitat esportiva. L’únic que ha de tenir clar és que ha de respectar l’esmentat anteriorment, menys volum i menys intensitat. Això no significa que no pugui realitzar, algun dia, un interval a una certa intensitat, però que sigui perquè li ve de gust i no per evitar una pèrdua menor de rendiment, ja que d’aquesta manera no estarem aconseguint el descans físic i mental que realment necessitem.

Un altre aspecte molt important durant aquest període seria donar èmfasis a tots aquells treballs una mica més oblidats per part de molts esportistes. Seria un bon moment per valorar i determinar si existeix algun tipus de descompensació muscular o dèficit de moviment implicat especialment en l’esport que practica l’esportista. I per començar a reprendre i corregir aquests desequilibris, recomano acudir a un bon professional, sigui un readaptador esportiu o un fisioterapeuta, per tal de diagnosticar aquestes deficiències i iniciar un bon treball i arrancar la següent planificació més preparats a nivell múscul-esquelètic.

Quant de temps ha de durar el període transitori?

Ho reafirmem, cada esportista és individual i envers les seves sensacions decidirem quant temps ha de durar aquest període transitori.

En casos on l’esportista no hagi acabat molt cansat de tota la temporada, per norma general, aquest període el farem durar entre 10 i 14 dies, permetent desconnectar de tota l’exigència física i mental que li ha generat tota la temporada.

Volem recordar que el primer objectiu d’aquest període és recuperar les ganes i la motivació per iniciar una nova preparació, per tant, el que menys li ha de preocupar a l’esportista és si perdrà molt durant aquest període. Perdrem adaptacions, però ho necessitem per poder tornar a construir un bon estat de forma. Quan l’atleta entén aquest procés, li resultarà molt més fàcil i agrairà aquest període transitori.

Pautes bàsiques

• Duri el que duri aquest període transitori, la meva recomanació és no aturar de cop, és a dir, no recomano acabar l’últim gran entrenament o competició i no realitzar cap activitat durant els següents 10 – 14 dies, sinó mantenir uns nivells d’activitat física mínims, incorporant a l’hora, dies de descans total. Com a recomanació intentarem que aquest període no s’allargui més de 21 dies.
  

• Utilitzar aquest període per diagnosticar desequilibris musculars i començar a treballar punts dèbils de l’esportista. Serà important per poder arrancar la següent preparació amb menys risc de lesions, sabent que la càrrega òptima sempre és la que determina, en un grau o un altre, el risc de patir una lesió.
  

• Aquest període NO és perdre el temps, és necessari, l’esportista necessita descans, el cos ho agraeix i més encara quan es venen de càrregues d’entrenament exigents. És una inversió a llarg termini, el que desitgem és que l’esportista tingui una carrera esportiva llarga i per aquest motiu aquests períodes sempre han d’estar inclosos en qualsevol temporada.
  

• Molts cops l’esportista vol allargar un estat de forma que ja li resulta difícil, tant mentalment com físicament mantenir. En aquest moment és bo introduir aquesta etapa transitòria, ja sigui a la part mitjana de la temporada o al final, o inclús contemplar els dos casos, segurament seria la millor opció.